Taller : "Esquerdes i
nusos històrics: entendre l'actual UE". Presentà: César Castañón. Vàrem
intervenir: Xavier Díez, Joan Tafalla,
Gerardo Pisarello. Jornada del Procés Constituent, "Unió Europea, reforma
o ruptura, La Farga d'Hospitalet, 5 abril 2014.
Intervenció de: Joan Tafalla
15 minuts no permeten
desenvolupar els arguments d’una posició que és a contracorrent del consens
europeista d’arrel “progressista”.
No em queixo. La isegoria,
la igualtat en el parlar és el component essencial de la democràcia. Que tots
tinguem el mateix temps per a parlar en l’àgora. Així, doncs, em limitaré a
llegir uns espècie d’epigrames. Els arguments que hi ha darrera aquests epigrames
els podeu trobar si us interessa aprofundir en ells en sengles intervencions
meves fetes recentment a Roma i a Gran Canaria i en un petit llibret que he
publicat amb el meu amic Joaquin Miras[1].
1.- Una obvietat: Europa
no es la Unió Europea. Això no sempre és obvi. Quan afirmo que cal sortir de la
UE no afirmo que calgui sortir d’Europa, com si fóssim la Balsa de Pedra de
José Saramago. Però els arguments en contra de la sortida de la UE solen caure
en aquest equívoc. Essent, com som, europeus, si volem construir una Europa
democràtica i social ens cal sortir de l’UE.
2.- A part de la nostra
condició d’europeus, tenim una segona condició de la que no podem
desprendre’ns: la condició de mediterranis. La Mediterrània és una àrea
geogràfica de cultures similars, un fons comú de tradicions i de formes de ser,
un conjunt de pobles amb un interès comú: deslliurar-se tant de l’imperialisme
alemany, com del dels USA. Les migracions, l’ ecologia, el problema energètic
fan de la nostra cooperació amb els països mediterranis, de la cooperació i la
solidaritat en aquest àmbit, una prioritat. La sortida de la Unió europea no es
assumpte que puguin fer una república federal espanyola o d’una futura
república catalana. La sortida de la UE l’haurien de fer els diversos països
PIGS conjuntament o en un procés no gaire llarg per, a continuació, establir
llaços de cooperació econòmica i social que els permetessin de col·laborar i
recolzar-se mútuament front l’imperialisme alemany que els colonitza. Cal
construir una ALBA mediterrània i, eventualment un sistema monetari comú.
3.- Un dels elements
cabdals de la cultura de la transició, millor dit de la cultura de la
transacció que permeté l’escamoteig que va transformar la ruptura democràtica
en la Constitució del 78, fou el consens sobre la necessitat d’ingressar a allò
que en aquella època s’anomenava més sincerament, Mercat Comú. Quan parlem de
l’esgotament de la Constitució del 78 cal que pensem en que una Constitució és
quelcom més qu’ un paper, qu’ un text de caràcter jurídic. Cal que parlem de la
Constitució material, es a dir del conjunt del règim, del conjunt de la cultura
material de vida de la gent. No es pot pensar en un procés constituent realment
renovador si no es trenca amb el consens, amb la doxa basada en l’idea que el
progrés i la democràcia venen de la UE. De la UE sols ens ve la pèrdua de
sobirania, la dependència econòmica, la desigualtat, el desastre social, inclús
la guerra. Recordem els Balcans, pensem en l’Ukraina. Sortir de l’UE, sortir de
l’euro son mesures insuficients, cert , però necessàries, imprescindibles si
volem bastir una democràcia social.
4.- El que passa avui a
Europa no es culpa d’errors de disseny, no és culpa d’errors de governança[2].
Dic que els problemes que pateix el nostre poble no són producte d’errors
corregibles. Son, pel contrari elements estructurants del sistema de la UE. La
UE està dissenyada per a fer el que fa. Els seus mecanismes han estat fabricats
expressament per a servir els interessos de l’imperialisme alemany. La UE no és
la solució, és el problema. Els partidaris de reformar la UE no cometen l’error
de ser reformistes, el seu error és sostenir una estratègia utòpica.
5.- Mercès a aquests
mecanismes i a aquesta institucionalitat, Alemània ha pogut conquerir per la
política i per l’economia el que constituïa el seu antic objectiu: el
Lebensraum, l’espai vital, que va costar dues guerres mundials en el segle
passat. Més enllà d’allò ha aconseguir conquerir que els economistes del gran
capital alemany anomenaven “espai únic europeu (Lebensraumgemeinschaf). No puc entrenir-me aquí en la descripció de
les fases històriques que ha seguit aquest procés. Ho sento, no hi ha temps.
Podeu trobar-ho en la meva intervenció a Roma.
6.- La situació actual
europea és una situació neo-colonial, és la relació centre-periferia, és la
dependència. El que passa al primer pla és una lluita d’alliberament nacional
dels països perifèrics, dels països sotmesos a mecanismes d’explotació
neo-colonial. La lluita contra els vells estats-nació desfets i buidats de
poders reals, essent important, passa a estar supeditada a aquesta lluita. El
que passa a primer pla és la lluita contra la dominació continental per part
d’Alemània a través de la UE. Els pobles perifèrics, els pobles dependents tenen que teixir aliances entre ells, per a
combatre l’enemic comú, per a fer-se independents. Però no podran ser
independents, si no cooperen entre ells si no federen i confederen lluites,
llurs combats, llurs economies, llurs cultures materials de vida.
7.- Cap cadena es trenca
mai per totes les baules al mateix temps. Les cadenes es trenquen per la baula
més feble. Dir d’una altra manera més antiga: la lluita dels treballadors és
internacional pel seu contingut i nacional per la seva forma. Nego la major dels
plantejaments europeistes del negristes i dels postmoderns: el subjecte europeu
no existeix. El subjecte europeu, sols es podrà crear sortint de la gàbia de la
UE. Reclamar avui, al sortida de la UE no significa trencar la solidaritat
internacional dels treballadors, al contrari és la forma actual d’aquest
internacionalisme.
8.- La major part del
moviment sobiranista català reclama un estat català dins de la UE. També nego
la major: No hi ha sobirania nacional dins de la UE. El somni d’un estat català
dins l’UE és un somni de classes mitjanes empobrides que pretenen deslliurar-se
de la seva actual condició d’una manera totalment utòpica: es pensa que podem
ser una espècia de protectorat d’Alemania o, millor dit de Baviera. Els
protectorats recentment incorporats al domini alemany ja sabem el que els
espera: el plans d’austeritat de Croàcia o d’Ukraina. Al tradicional segrest de
la sobirania popular exercit per l’estat espanyol, va a menys. És el problema
menor. El segrest de la democràcia, de la sobirania nacional prové de l’UE, no
tant del decadent estat espanyol. La sobirania nacional, la democràcia l’hem de
recuperar els catalans, de la mà de la resta dels pobles ibèrics i de la resta
dels pobles mediterranis.
9.- Si no es vol sortir de
l’UE, per lo menys cal sortir de l’euro. Si es vol tenir sobirania econòmica,
si es vol un desenvolupament econòmic. Junt al no pagament del deute, junt a la
nacionalització de la banca i al control ferri del moviment de capitals, junt
al disseny del model productiu global possible en l’economia mundial actual.
Per a poder fer això cal un Banc nacional i una moneda nacional. Hi han països
dins l’UE que tenen moneda pròpia i no els va tant malament. La promesa de
crear llocs de treball i un model de desenvolupament que no inclou els
instruments necessaris, imprescindibles, encara que no suficients és una utopia
o pitjor, és una mentida.
10.- Els estudiosos del
peak oil afirmen que ja hi hem arribat. Les experiències amb fracking en son una manifestació. La
civilització del petroli arriba a la seva fi. Les guerres presents i futures
estan totes relacionades amb aquesta qüestió que és central. La recuperació de
l’economia de proximitat, la austeritat en la vida i en els consums, la
construcció d’una nova cultural material de vida, la recerca d’una democràcia
social, no són una opció: son l’únic camí. Un camí que potser arriba ja tard.
Però insisteixo: és l’únic camí. Sortir de l’euro, trencar la gàbia de la UE,
formen part d’aquest camí.
[1] En el cas hipotètic
que això interessi podeu trovar tot plegat a la web d’Espai Marx:
http://www.espai-marx.net/ca
[2] Per cert, fem un
parèntesi: el lèxic de la neo-llengua de les ciències polítiques postmodernes,
és un obstacle per que la ciutadania practiqui la política. Governança, traduït
al llenguatge quotidià: vol dir simplement acabar amb la democràcia, acabar amb
la sobirania, vol dir, en definitiva: ser esclaus o metecs en la nostra pròpia
polis.
No hay comentarios:
Publicar un comentario